www.radiochango.com www.radiochango.com
GATS
Konsciència Social
 Temes Konsciència
 . Àfrica  
 . Amèrica del Nord  
 . Amèrica Llatina  
 . Àsia  
 . Europa  
 . Oceania  
 . Orient Mitjà  
 
 . Comerç Just  
 . Comunitats  
 . Cultura  
 . Ecologia  
 . Economia  
 . Mitjans i Comunicació  
 . Política  
 . Religió  
 . Tecnologia  
 . El Foro de la Konsciència  
 el Chango
 . Portada  
 . Editorials  
 . Artistes del Chango  
 . Fotos  
 . Vídeos  
 . TV  
 . Discos del Chango  
 . Concerts  
 . Notícies  
 . Konsciència Social  
 . El Catàleg  
   Zona-K, iTunes  
 . Els Changuit@s  
   Foros, Chat, Mailing list  
 . Ràdio  
   
 . Castellano  
 . Français  
 . Italiano  
 . English  
   
 . Contactar  
 . Donatius  
 Cercar

Una altra agenda front la crisi

de Josep Maria Antentas i Esther Vivas el 18.11.2008

Una altra agenda front la crisi La crisi actual, una autèntica crisi sistèmica, financera, econòmica, social, ecològica, energètica i alimentària, arriba després d'un llarg període d'ascens de les resistències al neoliberalisme i de la crítica al capitalisme global, encara que marcat per les dificultats dels moviments populars per revertir una correlació de forces global molt desfavorable davant el capital. La crisi no ha fet res més que confirmar la pertinència d'una crítica radical a l'actual ordre de coses. Francament, el que sembla difícil avui no és ser anticapitalista, sinó no ser-ho, encara que òbviament els dirigents del G20, reunits fa uns dies, a Washington no ho vegin així.

El segle anterior va acabar amb l'abrupta emergència del moviment altermundialista a Seattle en la cimera de l'OMC el novembre de 1999. Va seguir després una fase de creixement del moviment fins a les mobilitzacions contra el G-8 a Gènova el juliol de 2001 i els atemptats de l'11 de setembre a New York. Després d'alguns titubeigs inicials, en els que el moviment va semblar perdre força, la nova etapa es va caracteritzar per la centralitat adquirida per la lluita contra la "guerra global permanent", el zenit de la qual van ser les mobilitzacions de l'any 2003 contra la invasió de l'Iraq.

A partir d’aleshores, entrem en una nova fase marcada per una pèrdua de centralitat de les mobilitzacions altermundialistes i de la seva capacitat aglutinadora i unificadora i de major dispersió i fragmentació de les lluites socials. Encara que la dinàmica general dels últims anys ha estat d'augment de les resistències, aquestes han estat molt desiguals per tot el món i han experimentat dificultats importants a Europa i als Estats Units, on han tingut una lògica globalment defensiva i han aconseguit poques victòries que permetessin acumular forces de forma sòlida. A l’Amèrica Llatina, en canvi, s'ha produït una crisi profunda del model d'acumulació neoliberal i un ascens dels moviments populars.

Des de l'enfonsament de Wall Street han proliferat els discursos sobre la "refundació del capitalisme". Els moviments socials i les organitzacions populars no haurien de tenir cap dubte: no es pot esperar gran cosa de la "refundació del capitalisme" patrocinada per Sarkozy, Brown i companyia, més enllà de la posada en marxa de mesures regulatòries del sistema financer necessàries pel seu correcte funcionament des del punt de vista dels interessos del capital, i d'algunes reformes. I no sembla plausible tampoc que l'esquerra "social-liberalitzada" majoritària, la que ha desregulat, privatitzat i flexibilitzat a tot arreu es transformi ara en defensora d'un altre model de societat. Al contrari, les polítiques implementades davant la crisi van en la línia de "socialització dels costos" i de fer pagar els sectors populars la crisi del capital.

L'agenda del G-20 no és la dels moviments populars. Davant dels intents de regulació sistèmics i de donar una sortida a la crisi favorable als interessos del capital és necessari plantejar clarament una altra agenda, la d'una ruptura amb el paradigma neoliberal des d'una lògica anticapitalista. És necessari contraposar a la lògica del capital una altra de totalment diferent, la del bé comú. Però això només serà possible com a conseqüència de la mobilització social i de la creació d'unes correlacions de forces globals més favorables als sectors populars. Convé avançar en la coordinació de les protestes a escala internacional, nacional i local, i buscar espais de convergència i solidaritat per evitar l'aïllament i la fragmentació de les resistències. Les mobilitzacions d'aquest cap de setmana a Washington, a diverses ciutats de l'Estat espanyol i en d’altres llocs del món són un primer intent, encara que feble, d'articular una resposta internacional a la crisi i donar una visibilitat general a moltes lluites particulars en curs.

Davant les falses "alternatives" inconsistents, que busquen corregir els "excessos" del sistema i assegurar la seva viabilitat, fa falta plantejar canvis reals. És el moment d'aprofundir en les propostes d'alternatives de fons i radicalitzar el seu contingut. En certa forma, l'impacte de la crisi ha fet que algunes de les idees i demandes formulades pels moviments alternatius en els últims anys (la Taxa Tobin, la supressió dels paradisos fiscals...) semblin poca cosa, encara que no ho siguin. Es tracta ara, en paral·lel a la lluita per a la implementació de les polítiques esmentades, de defensar mesures concretes davant la crisi i plantejar de nou "grans propostes" i posar damunt de la taula alternatives fins ara fora del debat per semblar massa lluny de la realitat. Alguns exemples són la nacionalització sense indemnització i la posada sota control públic democràtic del sistema bancari, la consigna "zero acomiadaments" en empreses amb beneficis i que utilitzen la crisi com a excusa, una reforma fiscal progressista i un impost especial sobre les grans fortunes per crear un fons de solidaritat, o l'èmfasi en el control democràtic, públic i social dels principals ressorts de l'economia.

La crisi incrementa el malestar social davant l'actual sistema econòmic, farà augmentar les contradiccions i les resistències socials, encara que en clau molt defensiva, i obre possibilitats per a l'articulació d'un projecte alternatiu. Però alhora multiplica els riscs d'un fracàs en aquest terreny, en termes de major desànim o desmoralització dels sectors populars o de creixement d'alternatives reaccionàries.

"Un altre món és possible" ha estat l'eslògan, imprecís i genèric, que ha popularitzat el moviment altermundialista. En veritat, com ha recordat alguna vegada el filòsof francès Daniel Bensaïd, si és possible no ho sabem, però no hi ha dubte que és absolutament necessari.


*Josep Maria Antentas és professor de sociologia de la UAB i Esther Vivas és membre del Centre d’Estudis sobre Moviments Socials (CEMS)-UPF. Article aparegut a Público, 15/11/2008. Article aparegut a Público, 15/11/2008.

 

 Comparteix RadioChango!

 
 Facebook MySpace del.icio.us Mister Wong! Digg Twitter Google Yahoo Technorati Meneame Fresqui Favoriting Blogmemes Blinklist Enchilame
RadioChango 2001 - 2016