www.radiochango.com www.radiochango.com
GATS
Konsciència Social
 Temes Konsciència
 . Àfrica  
 . Amèrica del Nord  
 . Amèrica Llatina  
 . Àsia  
 . Europa  
 . Oceania  
 . Orient Mitjà  
 
 . Comerç Just  
 . Comunitats  
 . Cultura  
 . Ecologia  
 . Economia  
 . Mitjans i Comunicació  
 . Política  
 . Religió  
 . Tecnologia  
 . El Foro de la Konsciència  
 el Chango
 . Portada  
 . Editorials  
 . Artistes del Chango  
 . Fotos  
 . Vídeos  
 . TV  
 . Discos del Chango  
 . Concerts  
 . Notícies  
 . Konsciència Social  
 . El Catàleg  
   Zona-K, iTunes  
 . Els Changuit@s  
   Foros, Chat, Mailing list  
 . Ràdio  
   
 . Castellano  
 . Français  
 . Italiano  
 . English  
   
 . Contactar  
 . Donatius  
 Cercar

“La sobirania alimentària és una alternativa real”

de Entrevista a Esther Vivas i Josep Maria Antentas per la Coordinadora d’ONG Solidàries. el 28.07.2010

“La sobirania alimentària és una alternativa real” Esther Vivas és membre del Centre d’Estudis sobre Movimiments Socials de la Universitat Pompeu Fabra i membre de la Xarxa de Consum Solidari. Josep M. Antentas és professor de sociologia de la UAB. Tots dos són autors de diverses publicacions sobre sobirania alimentària, cadenes de distribució i deute extern. Han escrit plegats Resistencias globales. De Seattle a la crisis de Wall Street. La setmana passada van participar al III Campus per la Pau, en una taula rodona sobre sobirania alimentària.

Avui dia, podem parlar d’una crisi alimentària mundial?
E.V.: Sí, però en part, és una crisi silenciada. Estem en una crisi del sistema capitalista que té varies facetes, econòmica, financera, climàtica, ecològica i també alimentària. Avui al món, una de cada sis persones, més de mil milions de persones, passen gana, malgrat que mai en la història s’havien produït tants aliments com ara. La producció d’aliments des dels anys 60 s’ha multiplicat per tres, mentre que la població mundial s’ha duplicat. Per tant, d’aliments n’hi ha, però no tothom hi pot accedir i això genera una crisi alimentària muda. L’any 2007-08 hi va haver una pujada molt important dels preus, que va aguditzar aquesta crisi i va fer que els aliments es convertissin en inaccessibles per a àmplies capes de la població.

Què va motivar aquest augment dels preus dels aliments?
E.V.: Hi va haver una gran inversió en agrocombustibles. El fet d’invertir en la producció de cereals per a combustible verd o alternatiu va entrar en competència amb els cereals per a l’alimentació. Evidentment, qui va sortir guanyant va ser l’empresa privada. També hi va haver una creixent inversió especulativa en matèries primeres que va ser un altre dels factors que va generar l’augment dels preus.

Com afecta aquesta crisi al Nord?
E.V.: Al Nord no va tenir efectes comparables als del Sud. Aquí, destinem un 20% dels nostres ingressos a l’alimentació, i al Sud entre un 60 i un 80%. Per tant, si el preu dels cereals es duplica, al Sud, hi haurà gent que no podrà menjar. El que sí cal assenyalar és que a casa nostra, aquestes polítiques agrícoles i agroalimentàries tenen efectes com la desaparició de la pagesia i de models tradicionals d’alimentació productius.

Com és que en un planeta que és capaç de produir aliments per tothom hi ha gent que passa gana?
E.V.: Bàsicament perquè l’accés a la producció dels aliments, a la terra, les llavors, l’aigua… ha estat cada cop més privatitzat i posat en menys mans. Hi ha hagut una usurpació del dret a produir, distribuir i consumir aliments. La cadena que vincula el productor amb el consumidor s’ha anat allargant cada cop més i cada tram de la cadena és monopolitzat per unes poques multinacionals, que acaben imposant els seus interessos privats per damunt de les necessitats alimentàries de les persones. I en aquest context d’allargament de la cadena, el pagès i la pagesa han perdut autonomia.

L’agricultura ecològica tradicional podria alimentar el món?
E.V.: Molt sovint, des dels estaments oficials es diu que no i que cal una nova revolució verda, més agricultura intensiva, transgènica … però s’ha demostrat que el model d’agricultura industrialitzat, intensiu i deslocalitzat genera fam al món i és el que ens ha dut a l’actual crisi alimentària. Hi ha diferents estudis, de la Universitat de Michigan, de Miguel Altieri, o Eduardo Sevilla Guzmán, per exemple, que posen de manifest que l’agricultura orgànica, ecològica, pot ser igual o més productiva que la industrialitzada.
I també hi va haver un informe d’un panell internacional, l’ IAASTD, en el qual hi participava el Banc Mundial i diferents organismes de les Nacions Unides, experts internacionals i representants d’organitzacions socials que va arribar a la conclusió que l’agricultura ecològica garantia la seguretat alimentària molt més que no pas l’agricultura transgènica, i que demostrava que podia ser igual de productiva. Aquest informe, però, va tenir molt poca difusió. La sobirania alimentària és una alternativa real, i el que falta és voluntat politica per tal d’implementar aquestes propostes.

Quina és la situació de l’estat espanyol en la producció de transgènics?
E.V.: És capdavanter en la producció de transgènics a Europa. Hi ha varietats de blat de moro que han estat prohibides en altres països europeus, on hi ha moratòria sobre els seus cultius, que aquí sí s’estan produint. Catalunya i Aragó son les regions europees on es produeixen més transgènics. Hi ha diferents investigacions, per exemple una de la Plataforma Transgènics Fora, que posen de manifest que la coexistència entre producció transgènica i producció convencional ecològica és impossible, i que hi ha contaminació a través de la polinització. Per tant, el que calen són polítiques clares en relació als transgènics. L’any passat, Som lo que sembrem va recollir més de 100.000 firmes per demanar una Inicitiva Lesgislativa Popular exigint una moratòria del cultiu de transgènics, i quan va arribar al Parlament de Catalunya, el 2 de juliol, el Parlament ho va vetar. Mesos després, es va saber que els informes que havien assessorat els parlamentaris havien estat elaborats bàsicament per la indústria agroalimentària.

Per què sorgeix el concepte de Sobirania Alimentària en resposta al de Seguretat Alimentària?
E.V.: El concepte de Seguretat alimentària vol dir que tothom pugui menjar, i els seus principis són molt lloables. El problema és que el concepte ha estat instrumentalitzat per empreses privades i institucions internacionals que l’utilitzen per justificar l’exportació dels excedents de productes agrícoles totalment subvencionats per Europa i els Estats Units, als països del Sud. Gràcies a les subvencions, allà poden vendre aquests productes per sota del seu preu de cost, generant competència deslleial amb la producció autòctona. Això el que ha fet és generar més inseguretat alimentària, perquè ha acabat amb models agrícoles tradicionals d’aquests països. La sobirania alimentària inclou el concepte de seguretat alimentària, però va més enllà, perquè implica recuperar el control de les polítiques agràries i alimentàries.

Quan els aliments passen a convertir-se en una mercaderia més?
J.M.A.: La lògica del sistema capitalista és la producció de mercaderies, i el sistema ha anat penetrant en diversos àmbits de la societat, entre ells, el de la producció de l’alimentació. En termes històrics, hi ha hagut una progressiva substitució de l’agricultura tradicional per l’agricultura capitalista i aquesta evolució ha arribat a la seva màxima expressió i acceleració en les últimes dècades, en el marc de la globalització i de les polítiques neoliberals. Progressivament, el model alimentari ha passat a estar dominat per empreses capitalistes que tenen el control dels diversos trams de la cadena i hi ha hagut una despossessió del control del procés de fabricació dels aliments per part dels camperols. Això fa que al final la producció de l’alimentació estigui lligada a una lògica mercantil: es produeix i distribueix de la manera que dóna més benefici.

Es pot garantir el dret a l’alimentació?
J.M.A.: Les empreses agroalimentàries han acabat adquirint un pes molt important en la nostra societat, i tenen poder per influir en les polítiques públiques. Avui dia, les polítiques que fan els estats obeeixen als interessos del sector. Per aconseguir polítiques que canviïn les coses cal la mobilització i l’organització de la gent per forçar el poder polític a actuar en aquest sentit. Cal un canvi de paradigma del model agroalimentari, en el qual el centre siguin les necessitats alimentàries de les persones i el respecte al medi ambient, i no les necessitats econòmiques de les empreses del sector.

Quines són les alternatives al model actual?
J.M.A.: Des de fa anys, la proposta que ve a expressar aquesta necessitat de canvi és la de la sobirania alimentària, que ve defensada pel moviment camperol Via Campesina. D’una banda, cal l’acció col·lectiva per fer front a les polítiques actuals i per intentar impedir que s’apliquin. Per exemple, quan hi ha acords en el marc de l’OMC o es signa un acord de lliure comerç entre estats cal mobilitzar-se perquè no tirin endavant. D’altra banda, també és útil intentar començar a impulsar petites iniciatives alternatives pràctiques. Per exemple les cooperatives de consum. Sempre tindran el límit que arriben a poca gent, però es tracta d’anar-les enfortint. A Catalunya, l’any 2000 només hi havia 10 cooperatives de consum i ara n’hi ha 130. Es tracta de generalitzar aquestes experiències, però també sent conscient que no n’hi ha prou només amb això.

*Entrevista realitzada per Yolanda Sànchez de la Coordinadora d’ONG Solidàries de Girona.


www.esthervivas.wordpress.com/

 

 Comparteix RadioChango!

 
 Facebook MySpace del.icio.us Mister Wong! Digg Twitter Google Yahoo Technorati Meneame Fresqui Favoriting Blogmemes Blinklist Enchilame
RadioChango 2001 - 2016