www.radiochango.com
GATS
CERCAR:       
Editorials
Portada
 
 

Maig 2007: des d'algun punt de Porto Alegre, un vaixell marxa, destinació Humanitat...

Enviar a un amicEnviar a un amic


Dibuix de W oznia k - www.wozwoz.net

Maig 2007: des d'algun punt de Porto Alegre, un vaixell marxa, destinació Humanitat...

Quan vaig començar a treballar ja fa 13 anys, no tenia telèfon mòbil. La meva feina m'obligava a viatjar sovint i recordo com era de complicat trobar una adreça. Havies de demanar indicacions per a poder arribar al lloc i quan no trobaves el teu camí, l'única salvació tenia la forma d'una cabina telefònica enmig d'un polígon industrial. Ara amb GPS i mòbil, fins i tot un amnèsic pot treballar de taxista a Sao Paolo. La tecnologia digital ho ha escanejat tot i no hi ha cap racó sa i estalvi de la cartogràfica mundial. És impressionant el que permet la tecnologia. Satèl·lits i informàtica permeten fer coses impensables fa només deu anys. I què hi ha de la Humanitat mentrestant?


La logística, aquesta eina imprescindible del desenvolupament de la globalització, també trenca barreres i fronteres. Amb la deslocalització dels mitjans de producció per a produir cada vegada més barat, s'ha hagut de teixir una tela de distribució de les mercaderies, complexa i fràgil. Els productes confeccionats a Àsia viatgen a bord de porta-contenidors enormes per a realitzar diverses aturades durant gairebé dos mesos de travessia on baixen algunes mercaderies manufacturades i pugen d’altres productes bàsics, matèria primera, comestibles en els ports de les diferents dictadures que voregen la costa Atlàntica d'Àfrica fins a arribar als Ports del Nord d'Europa, on descarreguen els seus sous de misèria, la seva explotació infantil, les seves privacions de drets i de futur, a canvi de mercaderies a valor afegit (literalment valor afegit i no valor just) per a emprendre una altra dansa de canvi desigual, rumb als països del Sud. Aquesta cadena complexa permet enriquir empreses que només es dediquen a oferir les mercaderies al punt de destinació. Ja la logística representa més del 30% del valor dels productes manufacturats, els quals estan en contacte amb el client final, s'alimenten amb marges cada vegada més vergonyosos (el sector tèxtil justifica així que el preu d'un producte a les seves botigues sigui de 4 a 5 vegades superior al preu del producte posat en el vaixell). La lògica financera que els exigeix cada vegada més beneficis “els obliga” a pressionar cada vegada més els productors per a augmentar els seus marges, amenaçant-los de deixar de comprar-los. Com diuen a Wall Mart (primera empresa mundial de distribució), “estem orgullosos de barallar perquè els nostres clients paguin cada vegada menys”. I la humanitat? Quants despeses humanes i ecològiques són necessàries per a estalviar dos duros?

El sistema logístic està més estirat que les celles de la Obregón. Darrera de la seva armada naviliera, la seva xarxa de carreteres i els seus milions de camions, s'hi amaga un gran problema, anomenat rotació de les mercaderies. Per a ajustar els comptes anuals i evitar existències (que immobilitzades costen diners i produeixen actius que deterioren els beneficis) cada graó de la cadena logística intenta retenir les mercaderies el mínim temps possible perquè "un producte no venut són diners que dormen". Aquesta lògica comptable fa que la cadena de subministrament sigui molt fràgil davant del més mínim problema de subministrament que es pugui produir (es convoqui la vaga, força major, tall de subministrament, bloqueig, condicions climàtiques adverses,...). El nord “desenvolupat” està en mans de les seves suminsitradores i no està capacitat per a sobreviure diversos dies sense producte, sense subministraments, sense aire condicionat, sense frigorífic, sense benzina, veritat? La lògica capitalista ha vinculat les regions del món entre si tornant-les auto-depenents però també ha creat greus problemes d'autonomia en molts països que ja no tenen agricultura o depenen del monocultiu. Molts experts pensen que la revolució de l'energia fòssil ha tocat sostre i moltes empreses comencen a pensar en acostar els seus mitjans de producció als consumidors adonant-se que els costos logístics es fan insuportables. I jo em pregunto: podem rebobinar i tornar enrere? Què pensen fer aquests senyors dels paisos que "la divisió internacional del treball" ha especialitzat en productes manufacturats, i que han deixat enrere la seva capacitat agrícola i enverinat el seu aire, les seves aigües i les seves terres, per a produir productes consumits al Nord?

La logística no obeïx a la lògica però va deixant les petjades del sistema que ens ha tocat sofrir i esfondrar. La Coca Cola arriba fins al racó més aïllat del planeta, allà a no arriben ni aliments ni medicaments. Una kalashnikov es pot amagar en els punts més deserts d'Àfrica, on no arriba l'educació, l'aigua potable ni la meitat dels nens als 20 anys. És clar, és de constatar que de vegades el còlera o la tuberculosi, malalties que van desaparèixer d'Europa Continental el segle passat s'anticipen a la kalashnikov. El tabac, combatut pels governs europeus però font d'ingrés de les grans multinacionals (sinó podeu veure el preu ofert fa uns dies per a comprar el grup ALTADIS) té més èxit a l’Àsia del Sud que els preservatius. Aviat fins i tot el karsher arribarà als barris més abandonats de França, on “no arriba” la policia, però tampoc l'ocupació, la fraternitat, la igualtat, ni la llibertat, que és el que realment necessiten. Ni la humanitat.

Al Brasil, Lula que no ens oblidem ve de la lluita del Partit dels Sense Terres, es prepara per a ser el primer proveïdor de biodiesel d'Estats Units. Brasil no arriba a nodrir la seva pròpia població però ja està pensant en convertir la canya de sucre en petrodòlar. Com deia un humorista francès; “els homes polítics no estan a la venda,… de fet ningú me n'ha dit el preu”. A França, la victòria de Sarkozy, més que la d'un projecte, és la d'un lobby econòmic financer sense embuts. El partit socialista no ha ofert una alternativa creïble als francesos, ni tan sols després de 12 anys de Presidència de Jacques Chirac, ni amb la més centrista i autoritària dels candidats socialistes, ni després de les sortides de to, les agressions verbals i el pobre balanç com a cap dels policies del seu oponent. En comptes de sortir del carreró sense sortida que representa el capitalisme actual, els socialistes europeus semblen rendir-se davant la Bèstia. Però per a tenir rèpliques, els francesos han preferit un autèntic liberal autoritari. El país del Marquès de Sade sempre ha tingut relacions masoquistes amb el poder. Uns altres 5 anys de mentides i desencantament.

A Itàlia, Emma Bonino, ministra de Comerç Internacional i de Polítiques Europees del govern “progressista” de Prodi, afirmava en un article publicat a la nostra pàgina i titulat “les virtuts potencials de la globalització”: “La globalització no és la causa dels mals que pateixen les zones subdesenvolupades del planeta. Afirmo que es tracta en cas contrari i que, precisament, la insuficient participació en la globalització és el que impedeix arribar a el desenvolupament i l'alliberament. És una gran oportunitat per a tots, però només la poden aprofitar els que hi participen, mentre qu perden els que se’n queden fora”. L’anomenada “esquerra” demo-cristiana, de G. Schroder, R. Prodi, J.L. Zapatero… S. Royal… o T. Blair, s'ha vestit d'esquerra solament per oferir una alternativa política a la dreta liberal, però ja han renunciat totalment a lluitar contra els poders econòmics. L'esquerra és una opció política més al servei dels interessos econòmics, una disfressa que permet al capital fer gala d'alternança i de democràcia, sense risc econòmic ni financer.

En un món global, interconnectat i depenent, la resposta política ha de ser global i fraternal. És el moment de passar de Porto Alegre a les urnes. Els que estan en contacte amb la realitat tenen respostes. És hora d'engegar una força de progrés social global basada sobre les veritables necessitats de l’ésser humà: educació, salut, desenvolupament emocional i vital, intercanvi, fraternitat, respecte per a tots i cap al medi ambient, art. Els models polítics del segle XX ja no valen. La carrera del consumisme massiu no dóna de si. Ni és sostenible a escala mundial, ni és garantia de felicitat. Passem pàgina, sense esperar que les anomenades “esquerres” nacionals, europees o convencionals, s'adonin que estan ancorades en el passat i que s'han oblidat de la humanitat.


:: Mono Lo :: Traducció: Marta Malet ::
[amunt]

tornar


 

 Comparteix RadioChango!

 
 Facebook MySpace del.icio.us Mister Wong! Digg Twitter Google Yahoo Technorati Meneame Fresqui Favoriting Blogmemes Blinklist Enchilame
 
 
Veure editorials a: Castellano | Français | Italiano | English | Català